A principis dels anys 60, unes cent mil persones vivien en barraques a Barcelona. Havien arribat de moltes zones d'Espanya, fugint de la misèria i la persecució política de la postguerra. A Barcelona, ​​no van trobar un altre lloc per viure que coves i fràgils cases improvisades amb els materials que trobaven. Els barris de barraques van anar creixent. A les platges hi havia el Somorrostro i el Camp de la Bota, sobre els turons, els múltiples barris de barraques de Montjuïc o de la muntanya del Carmel. Però també hi havia barraques a la Diagonal o l'Eixample. Els barraquistes van viure molts anys en males condicions, amb por que els enderroquessin la casa i exposats a les inclemències del temps, com els temporals de la mar, que arrasaven les barraques del litoral. Els que vivien en barraques eren treballadors, però la ciutat, sovint, ignorava aquella realitat tan dura i alhora tan pròxima. Amb el temps, es va passar de la repressió al paternalisme. Els barris de barraques es van anar enderrocant i es van construir polígons a la perifèria. En molts casos, els habitatges es van fer ràpid i malament. Era el "barraquisme vertical", un problema que encara no s'ha resolt. En Barraques. La ciutat oblidada, la veu dels mateixos protagonistes i un gran nombre de documents audiovisuals, ens fan reviure uns anys molt difícils. Els antics barraquistes pensen que no s'ha d'oblidar el passat, i menys ara que l'habitatge torna a ser un problema molt greu per a tantes persones. Barraques: La ciutat oblidada va néixer com un reportatge per al programa de TV3 "30 minuts". A l'àrea de Documentals, per al programa "Sense ficció", es va ampliar la documentació, amb més testimonis i materials d'arxiu, per poder recrear aquella ciutat de les barraques que la Barcelona del disseny ha volgut oblidar.