BARCELONA, CIUTAT VELLA

En els anys de la transició, en aquells primers vuitanta en què Barcelona començava a esbossar una nova ciutat amb aspiracions d'esborrar algun dia les marques d'un creixement desordenat i d'un desafortunat urbanisme, els territoris del que avui coneixem com Nou Barris constituïen la principal reserva de població jove d'una metròpoli que havia crescut a cop d'onades migratòries. Avui, trenta anys després, barris com Montbau (a Horta-Guinardó) o la Guineueta (Nou Barris) -amb un 32% i un 29%, respectivament, de veïns majors de 65 anys- són el reflex d'una Barcelona envellida i la avançada d'un fenomen que amenaça seriosament la sostenibilitat d'una ciutat en la qual, dins de tot just deu anys, pràcticament un de cada quatre habitants haurà superat l'edat de jubilació i en la qual la població d'aquesta edat gairebé doblarà la infantil (nens i nenes de fins a 15 anys). A partir dels registres històrics de l'Institut Català d'Estadística i de l'Ajuntament de Barcelona, ​​La Vanguardia ha comparat tres fotografies de l'evolució demogràfica de la capital catalana. La primera es remunta al cens de 1981, moment en què la població de la ciutat reflectia la forta aportació de la immigració espanyola de les tres dècades anteriors i els primers símptomes d'una forta caiguda de la natalitat. La segona correspon a l'actualitat: una ciutat globalitzada que, especialment en la dècada precedent, ha vist com l'arribada de desenes de milers de persones de tots els racons del planeta ha frenat la pèrdua de la població a la qual es veia abocada com a conseqüència d'un creixement vegetatiu nul -o fins i tot negatiu- i d'un procés d'expulsió de joves molt vinculat a una major carestia de la vida, sobretot pel que fa a l'accés a l'habitatge. El envejecimiento de las sociedades contemporáneas no es una exclusiva de Barcelona o de Catalunya, donde las proyecciones del Idescat para el 2050 señalan que la proporción de población mayor de 65 años oscilará entre el 28,8% y el 33,9% del total. Sin embargo, sí que es cierto que esta tendencia generalizada se acentúa mucho en el caso de la capital catalana.

Més enllà de plantejar-se la inevitable i inquietant pregunta de qui pagarà les pensions en un futur molt proper, l'administració local s'interroga sobre què fer des del seu àmbit d'actuació per atendre aquesta franja tan àmplia de ciutadans. Allà on no arriben les iniciatives basades en l'autonomia de les persones entren en joc solucions com la creació de noves places residencials. Laia Ortiz recorda que aquesta és una obligació de la Generalitat, consorciada amb l'Ajuntament. "Tenim els solars, però la Generalitat no construeix o, quan ho fa, no posa les residències en funcionament". Es tracta d'un vell lament del Consistori que ha recobrat força amb l'arribada d'Ada Colau a l'alcaldia. En aquest context d'una Generalitat sense diners per invertir i complir els compromisos adquirits fa molts anys amb la capital del país, serveixi l'exemple de la residència geriàtrica a l'antiga fàbrica Alchemika, al Clot. Les obres de construcció d'aquest equipament van acabar el 2010. Cinc anys després, els veïns d'aquest barri i del Camp de l'Arpa reclamen per enèsima vegada l'obertura del centre. La Generalitat l'ha promès per a l'any que ve.