NO TOTS SOM PARIS

No ens enganyem. No, no tots som París. Allà cap polític compadrea amb terroristes. Allà no culpen el seu govern de la desraó terrorista. Allà saben que el terrorisme és terrorisme, sense matisos. Allà no tenen dubtes de qui és l'enemic. Aquí sí. A Galícia el líder d'un partit no fa gaire va dir que uns terroristes detinguts amb explosius «l'únic crim que havien comès és exercir la indignació». Aquí la direcció d'una altra formació parlamentària ha criticat fa uns dies la suspensió d'una organització pels seus vincles amb el terrorisme adduint que decisions judicials d'aquest tipus són «un atac als drets democràtics». Aquí determinades forces mai s'implicaran en un pacte antiterrorista perquè això no els sembla progre.

L'esquerra gallega no és homologable a la francesa. Hollande entén que estem en guerra. Aquí si el gihadisme ens torna a colpejar no faltarà qui torni a culpar Aznar. I quan Resistència Galega torni a atemptar sortirà un portaveu parlamentari a dir, com no fa tant, que «no hi ha percepció social de l'existència de terrorisme a Galícia». Col · locar bombes ha de ser una altra cosa per a la caverna d'aquí. Potser per això al mateix temps que es solidaritzaven amb les víctimes de París estaven demanant una revisió de la política al Pròxim Orient, perquè ni tan sols un centenar de morts els fa deixar enrere per un moment la seva malaltís antisemitisme. Sempre han preferit mirar cap a un altre costat davant els atemptats palestins, com els d'aquesta setmana, i culpar de tots els mals a l'única democràcia de la regió.

Aquesta és la gran diferència. A França no pretén equiparar víctimes i botxins. I aquí una part de la progressia gallega sempre acaba trobant un però que posar-li a la condemna al terrorisme. Pateixen aquesta malaltia social tan estesa avui, el relativisme moral extrem, el bonisme de saló, això que algun sociòleg s'ha anomenat el «pensament Alícia». Pensen que consentir com a xais la barbàrie serveix per defensar-se dels que odien al diferent fins al punt d'estar disposat a matar-ho si es posa davant o simplement passa per allà. Com va dir Pérez Reverte aquests dies «fugir només serveix per morir cansat». I els francesos ho tenen clar. Aquí alguns encara no. Per això no tots som París.