"NOVA ECONOMIA" O "VELL" IMPERIALISME CAPITALISTA

Dues són les condicions que els ideòlegs del capital mostren per parlar d'una "nova economia" per al segle XXI: una, la caiguda del Mur de Berlín com a demostració de la superioritat del capitalisme sobre el socialisme, dos, com això no és suficient per parlar d'una "transformació", se li incorpora la revolució tecnològica dels últims anys (la informatització massiva de la societat, Internet, etc.).

La societat burgesa va ser la societat del segle XIX i part del XX, la societat de consum va ser la dels anys 60, la del benestar va ser la dels 80, i, ara, la de la informació i l'oci. Els intel·lectuals de la burgesia canvien les denominacions de la societat, i sembla com si el món es mogués, canviés i millorés constantment i que els problemes són, simplement això, problemes conjunturals d'una societat homogènia, amb interessos comuns, que no acaba d'integrar als pobres d'abans, ara coneguts com "exclosos socials". El món es divideix en dues parts, els inclosos socials (siguin burgesos o obrers) i exclosos (aturats, emigrants i pobres en general).

Sí una conseqüència nefasta va tenir la caiguda del Mur de Berlín i la desaparició de l'URSS va ser que va reforçar aquesta falsa consciència entre els treballadors. Per als treballadors que, agradi o no, associaven la URSS, Cuba, Xina, etc. al socialisme, la seva desaparició va ser la mort del socialisme i en la seva consciència això es va transformar en una ideologia reformista: el més que podem fer és reformar el sistema, encara que sigui dolent de solemnitat, ja que no és possible cap transformació social de profunditat que no ens faci saltar de "la paella a foc".

Esta contradicción entre la reducción de las condiciones objetivas para la existencia de aparatos reformistas y el reforzamiento de la falsa ideología reformista es la que está en el fondo de la aparición de organizaciones sociales y políticas que desvían la respuesta de los trabajadores y de los oprimidos; organizaciones que van desde las nuevas sociedades filantrópicas, las ONGs, hasta las religiosas o nacionalistas, a las que se incorporan los sectores de la vanguardia más combativa, perdiéndose para la revolución social. Sí algo tienen en común todas esas ideologías es su carácter profundamente burgués.

Per aquest motiu és més urgent que mai desmuntar totes les teories que justifiquen aquestes falses consciències, que es fonamenten en frases, en moltes ocasions buides de contingut, com globalització, mundialització, nova economia, exclosos socials, etc., que no són més que eufemismes de mercat mundial, d'imperialisme, de capitalisme i de classe obrera. I amb ella només pretenen mantenir l'status quo estructural, ja que el que segueix actuant com a motor de la història són les "velles" lleis de la lluita de classes i supervivència de la humanitat.

La lluita de classes avui

És cert que al llarg dels anys 80 i, sobretot, els 90 s'han produït profunds moviments dins la societat capitalista. Uns ja els hem vist quan analitzàvem la desaparició de l'equilibri mundial sostingut pel domini hegemònic de l'imperialisme nord-americà i la reaparició dels vells conflictes interimperialistes, els altres són una derivació d'aquests conflictes, la recolonització i la restauració del capitalisme.

A partir d'aquí cal analitzar, en concret, les condicions en què es produeix la lluita de classes, és a dir, el "vell" conflicte entre els explotats i els explotadors, que, des que es existeix capitalisme, això es tradueix en la lluita entre obrers i burgesos, i que va saltar a les primeres pàgines dels diaris de tot el món al desembre del 99, en un dels centres de l'imperialisme, els EUA.

Primer llevem la palla amb què adornar aquestes mobilitzacions. Als carrers de Seattle van confluir molts sectors oposats a la "globalització", des dels pagesos francesos enfrontats a les multinacionals de l'alimentació (sigui la producció o la distribució), de les que algunes de les més importants són franceses (Carrefour), fins els ecologistes en defensa d'un equilibri ecològic tan "desequilibrat" com el mateix sistema capitalista. Però el que va ser qualitatiu és que el gruix de les manifestacions la componien obrers, metal·lúrgics de la Boeing i portuaris fonamentalment.

Perquè els obrers van sortir al carrer, si ja no existeixen, són "societat civil"? La participació dels treballadors amb les seves organitzacions i les seves consignes desmentir en els fets aquesta afirmació. Però no ens hem de quedar aquí, ja que com es diu habitualment, darrere de tota mentida hi ha un element de veritat, i aquesta veritat és la que crida a engany sectors mateix de l'avantguarda obrera, confonent els passos que cal donar.

Producció vs distribució Marx defineix la societat capitalista com una societat de producció de mercancías9. El que la marcava a foc era la necessitat imperiosa del sistema de produir mercaderies de forma compulsiva. I això, veient la superproducció que avui viu el món no ha canviat.

Per a Marx existia un altre procés clau en l'economia capitalista, el procés de distribució, on el temps de treball socialment necessari per a la producció de mercaderies es transformava en capital en la seva forma monetària, és a dir, en diners. Per a Marx era la producció la que determinava la distribució; d'una altra manera, la societat capitalista industrial havia substituït al capital mercantil, comerciant, de segles anteriors.

De la contradicció entre la capacitat productiva del capitalisme industrial i els límits que li imposen de les relacions de propietat burgesa (propietat privada dels mitjans de producció, fronteres nacionals, etc.) es va derivar l'imperialisme de la manera que el coneixem actualment. El mercat es va fer planetari, les condicions socials de producció es van establir a nivell mundial, però l'apropiació de la plusvàlua generat es continua realitzant a nivell nacional o, com a molt, de zona econòmica (la UE, TLC, etc.) que no deixen de ser expressions d'aquesta contradicció.

En el fons de tots aquests canvis hi ha la necessitat del capital de reduir el temps de treball socialment necessari per produir les mercaderies que li permetin competir en el mercat en millors condicions que els altres. Primer ho va fer al mercat nacional, després va ser en l'internacional i avui en el mundial. Aquesta és l'essència de la tan portada i duta "globalització" 10.

D'altra banda, el desenvolupament de les forces productives, i en especial, la fonamental, la capacitat de l'ésser humà, ha generat que, actualment, un treballador pugui produir el que 100 fa 100 anys, convertint la possibilitat de la societat de l'oci en alguna cosa real.

Aquesta reducció del temps de treball socialment necessari per a la producció de mercaderies s'ha reflectit en les ments dels ideòlegs de la burgesia i en molts intel·lectuals "d'esquerres" en la reducció del paper social de la classe obrera.

L'esquema lògic que els mou és el següent: avui per produir es necessiten menys mans que en períodes històrics anteriors, però el sistema segueix generant mercaderies que cal vendre, d'aquí que la venda (en termes de Marx, el procés de distribució) s'hagi convertit en el centre de la qüestió, al qual se li han incorporat altres sectors que ho "faciliten" (publicitat, informació, etc.).

A més, l'extensió de l'oci a la societat, almenys a la societat occidental, ha generat l'aparició de nous sectors, denominats de serveis (el cinema, la TV, la diversió, etc.).

La conclusió no pot ser més que una, la classe obrera industrial, la que genera valor a través de la producció, ha perdut el paper central que li atorgava el "vell" marxisme, i ha estat substituïda per una classe mitjana assalariada que s'expressa políticament en la "societat civil".

A aquests ideòlegs se'ls ha invertit la imatge, i han convertit, en els seus ulls, una societat de producció de mercaderies -que ho segueix sent- en una societat de mercaderies a seques, oblidant que el valor d'aquestes mercaderies no ho va a determinar el procés de distribució, ni molt menys els sectors parasitaris generats en la sobreproducció, sinó el sector que sempre ho ha determinat, el del temps necessari socialment per a la producció de mercaderies. El capitalisme segueix sent igual a si mateix. De fet, això troba la seva demostració en l'obsessió dels capitalistes i els seus governs per "abaratir els costos de producció", el que traduït a termes marxistes, significa reduir el valor la força de treball necessària per a la producció de mercaderies. Dit d'una altra manera, els capitalistes no li donarien tanta importància a la reducció dels costos de producció si aquesta fos secundària a la societat.